Es tracta d’una de les fortificacions més importants de la comarca.
El castell de Bairén, conegut també com de Sant Joan, es troba situat a 3 quilòmetres al nord de Gandia, en l’extrem més oriental de les serres del Mondúver. Se situa a la part alta d’una muntanya de 106 metres d’altitud, des d’on es pot observar un ampli territori que comprèn el llarg tram de costa emmarcat entre Cullera i el Montgó.
Es tracta d’un lloc poblat des de l’antiguitat com ho demostren les restes arqueològiques trobades de l’Edat de Bronze, de les èpoques ibèrica, romana i medieval, tant islàmica com a cristiana. Els primers moments de l’ocupació musulmana poden situar-se, segons les ceràmiques oposades, en l’època califal (segle X), en la qual es produiria probablement la construcció del castell com a tal, dins de la política desenvolupada en aquest moment de reforç de les costes d’aquesta zona. A partir de la segona dècada del segle XI, quan el sorgiment de les noves taifes, nascudes com a conseqüència de la desaparició del califat de Còrdova, recobrarà el castell una veritable importància, a causa de la seva estratègica ubicació amb un amplíssim control visual.
A la fi del segle XI es produeix el primer esment conegut escrita que fa referència a Bairén, es tracta de la Història de Roderici Campidocti, un manuscrit anònim del segle XII en el qual es descriu una suposada batalla entre tropes cristianes del Cid i Pedro d’Aragó contra l’exercit almoràvit. A mitjan segle XII tornarem a trobar el castell en una obra d’Al-Idrisi, geògraf de Ceuta i en l’obra d’un altre autor àrab que remarca la importància de Bairén com a estació i parada de la ruta litoral. La conquesta cristiana es troba descrita en la Crònica o Llibre dels Fets del rei Jaume I, el qual ens proporciona la més rica i valuosa informació sobre l’organització i les estructures del castell als últims moments de l’ocupació islàmica. Aquella va ser realitzada a l’agost de 1239 i amb Bairén li van ser lliurats els castells de Palma, Borró, Vilallonga i Vilella dependents del mateix.
En 1399, Martí l’Humà nomena primer Duc de Gandia a Alfonso el Vell. En aquesta època es pot considerar ja abandonat el castell, no obstant això es construeix l’ermita de Sant Joan, amb les funcions religioses i de vigilància sobre la costa amenaçada pels saquejos pirates. El 15 de juliol de 1475 els Reis Catòlics concedeixen a Andrés de Cabrera i a la seua dona Beatriz de Bobadilla el castell i la vila de Gandia. Aquest acte indica la pèrdua total d’importància del castell, ja que aquests són els primers propietaris no pertanyents a la família real. A partir de 1485 comença el període dels Borja, en el qual apareixen cites i referències de l’ermita. Al segle XVI, el castell es dirà de Sant Joan a causa de l’ermita que desplaça a l’antic nom de Bairén. Al segle XVII el castell es trobava en ruïnes. A la fi del segle XVIII se suprimeix el culte en l’ermita. (Font: C.Pérez-Olagüe)